Benvolguts educadors i educadores:

Ja fa uns anys que vaig deixar les aules enrere, però això no vol dir que no hi pensi sovint: en el que hi vaig aprendre, en tot allò que hi vaig viure, en els moments bons i en els no tan bons. És fàcil identificar l'escola només amb l'aspecte acadèmic, descriure-la com un espai on es transmeten uns continguts que després s'avaluen. Certament aquest aspecte hi és necessari per a la vida adulta, per a la incorporació al món professional, però no és aquest el motiu de la meva carta.

De l'escola recordo amics, sortides, vivències que m'han marcat; en alguns moments vaig ser molt feliç, però m'he adonat que la meva formació com a persona tenia mancances, potser moltes, potser poques, però n'hi havia. L'escola hauria d'ensenyar estratègies per a afrontar la vida en societat i les relacions personals, i em sembla que això és encara una assignatura pendent. L'educació sexual es planteja des d'una vessant merament sanitària, amb un èmfasi exagerat en la sexualitat reproductiva, fet que fa que es deixin de banda molts aspectes que resulten molt més importants. És cert que cal informar els joves sobre les malalties de transmissió sexual i evitar els embarassos adolescents, però la manca de treball en l'afectivitat fa que no es parli de sentiments i de formes d'establir relacions afectives i sexuals madures. No n'hi ha prou amb fer debats teòrics sobre l'avortament o la drogaaddicció, cal que els joves rebin eines que els ajudin a l'hora de prendre decisions en la seva vida diària.

Si en el cas dels adolescents heterosexuals les mancances resulten preocupants, en el dels homosexuals les conseqüències són gravíssimes. Calen anys de treball per desaprendre allò que s'ha après i aprendre de nou a viure una sexualitat sana i adulta; ho dic per experiència. L'escola assumeix que tot l'alumnat és heterosexual i els nois gais i les noies lesbianes queden reduïts al silenci en el millor dels casos; en d'altres, reben una visió completament negativa de la seva sexualitat que té greus efectes en la seva autoestima. El fet de no poder parlar, de no poder experimentar, de no poder créixer al mateix ritme que ho fan els seus companys i companyes genera pors i molts problemes.

La societat ha canviat molt en els darrers anys i ja és hora que l'escola s'incorpori a aquest canvi. Cal proposar eines personals i institucionals per afrontar la discriminació que pateixen els adolescents homosexuals, per donar resposta a les seves necessitats. Els gais i lesbianes més visibles (nens efeminats o nenes masculines) fins ara només han rebut rebuig i injúries; els que aconseguien dissimular havien de fer-se passar pel que no eren, fet que creava traumes i no feia més que internalitzar l'homofòbia. L'escola té una tasca fonamental per endavant, una tasca que ara es pot fer i que cal fer.

Als gais i les lesbianes ens han mancat els referents positius en la història, en la literatura, en les ciències: cal parlar d'aquesta història silenciada. Cal parlar també de la tasca de molts i moltes professionals de l'educació que són homosexuals i que no poden transmetre valors adults i positius en primera persona, per por, per desconfiança. Finalment, cal que l'escola tingui un paper educatiu envers les famílies, que creï marcs d'acceptació de la diferència. És una tasca que no només ajudarà als adolescents homosexuals, sinó que farà de tothom (persones homosexuals i heterosexuals) millors ciutadans.

Una abraçada